Hard drugs!

Me levanté una mañana y todo había cambiado, las hojas ya no estaban verdes, el tiempo ya era frío. Mis sonrisas ya no estaban y tu te habías ido. Así, como si nada me encontraba sola, en una jungla de asfalto donde las nubes me mordían, me perseguían. Donde nunca salía el sol y la lluvia no caía. Te busque por los rincones de los callejones de mi vida y todo lo que encontré fue nuestra cama, vacía y fría. Me metí en ella, reencontrándome con tu olor, buscando un calor inexistente que ahuyentara mi dolor, que me alejara del oscuro abismo. Y allí pasé las horas, hasta convertirlas en días. 

Vinieron los meses y las estaciones a buscarme pero les cerré la puerta gritándoles, exigiendo esa soledad a la que tanto temo pero que me abraza, me arrulla las noches y me calma los días. Hasta que una mañana de verano vinieron ellos a buscarme, me arrancaron del delirio en el que vivía y me arrojaron a la vida. 

Juro que hubo un día en que me convencí de que ya no existías, me olvidé de ti, te extirpé de mi vida. Pero las bromas del destino vinieron a buscarnos, para llevarnos al mismo lugar y al mismo día.

Y ahora ya no sé que hacer, ni si saldré viva. Eres para mi una droga, y demasiado dura.

In any other world...

            -Saps què passa? -Vaig dir-li- Estic començant a cansar-me del meu món, tota aquesta gent, totes aquestes situacions, em resulten ja massa conegudes... No sé si m'estàs entenent...

            -Bé, més o menys... -Em va contestar ell.- I llavors, què vols fer?

            -Doncs... no ho sé... Buscar gent nova, suposo. Descobrir nous móns... Saps què passa? Que els móns són interessants fins que acabes de descobrir-los, quan ja els coneixes perden tota la gràcia... Fixa't en l'amor sinó, què és el més maco d'una relació? El principi! Quan estàs coneixent la persona, quan vas descobrint el seu món personal. Els problemes comencen quan els dos móns es fusionen. La gent no és conscient del que costa trobar la persona adequada per compartir un món, rs pensen que pot fer-ho qualsevol... I sí, això es el que vull, anar buscant, nous móns, per poder trobar el que realment em farà feliç.

            -I bé, fes-ho! No ha de ser tant complicat...

            -És el que estic fent amb tu, que no ho veus? T'estic descobrint, poc a poc -Encara no havia acabat de parlar i ja li havia canviat la cara-. Eh! No t'espantis! Bé, no encara. Em referia a que t'estic descobrint com a persona, com a amic en potència podríem dir...

I aquí vaig cometre el primer error, mirar-lo als ulls.

            -Què et deia? A si, descobrir-te... Realment no puc negar que m'agradis, es a dir, a veure si m'“aclaro” que m'estic liant... Físicament, sí, ara ja m'he trobat, físicament m'agrades molt, és innegable, igual que ho és el fet que m'encantaria conèixer la geografia del teu món...

De cop i volta va esclatar en un riure alegre i desenfadat.

            -Què passa?-vaig preguntar-li jo entre  nerviosa, enfadada i descolocada-. He parlat de més? He dit alguna tonteria?

            -Que va! Es que has dit una frase que et serviria per lligar si volguessis, i m'ha fet gràcia, res més!

            -Quina? -Jo ja no sabia on ficar-me, començava a dubtar que en sortís ben parada d'aquella situació.

            -“M'encantaria conèixer la geografia del teu món”- I ho va dir amb el pitjor to que os pugueu imaginar. Sí, molt suaument.

            -Bé, si, potser si que no sona gaire bé, no era aquesta la meva intenció, o sí, pot ser, no ho sé... -Només podia mirar-li als ulls...

            -Eh, eh, eh! Tranquil·la, que et passa que et poses tant nerviosa tot de cop?

            -Eh? No ho sé, bé, si que ho sé, són els teus ulls, que són massa clars, massa clars, massa transparents i no els puc deixar de mirar. Són tan transparents que es nota que amaguen alguna cosa. Veus? Ja torno a parlar massa... és culpa dels nervis que em fan xerrar i xerrar sense parar, crec que em fumaré un cigarro i així deixaré de posar-me en ridícul.

            -Hi ha maneres mes sanes per deixar de parlar, sabies?

I en aquell precís instant tots els móns van deixar de girar. Amb la força d'un petó.

:)

Cyril Connoli dijo: "Es mejor escribir para uno mismo y no encontrar público,
que escribir para el público y no encontrarse uno mismo."

Qué ganas de verte y comerte la vida!

aunque luego siempre me quedo con las ganas...

Se derrumba todo y yo sigo estando quieta...

Dreams

Curioso mundo el de los sueños.

Un mundo donde el espacio y el tiempo no existen, o puede que si que lo hagan pero de una manera diferente. Porque en un sueño todo es posible, todo puede pasar, puedes estar con quien quieras, sin importar si sigue vivo o no, sin importar si está a miles de kilómetros de distancia. En un sueño puedes volar, y vivir bajo el mar... en un sueño puedes hacerlo todo! sin límites ni impedimentos, solo tienes que desearlo de verdad para que pase.

En definitiva, en los sueños eres libre...