-Saps què passa? -Vaig dir-li- Estic començant a cansar-me del meu món, tota aquesta gent, totes aquestes situacions, em resulten ja massa conegudes... No sé si m'estàs entenent...
-Bé, més o menys... -Em va contestar ell.- I llavors, què vols fer?
-Doncs... no ho sé... Buscar gent nova, suposo. Descobrir nous móns... Saps què passa? Que els móns són interessants fins que acabes de descobrir-los, quan ja els coneixes perden tota la gràcia... Fixa't en l'amor sinó, què és el més maco d'una relació? El principi! Quan estàs coneixent la persona, quan vas descobrint el seu món personal. Els problemes comencen quan els dos móns es fusionen. La gent no és conscient del que costa trobar la persona adequada per compartir un món, rs pensen que pot fer-ho qualsevol... I sí, això es el que vull, anar buscant, nous móns, per poder trobar el que realment em farà feliç.
-I bé, fes-ho! No ha de ser tant complicat...
-És el que estic fent amb tu, que no ho veus? T'estic descobrint, poc a poc -Encara no havia acabat de parlar i ja li havia canviat la cara-. Eh! No t'espantis! Bé, no encara. Em referia a que t'estic descobrint com a persona, com a amic en potència podríem dir...
I aquí vaig cometre el primer error, mirar-lo als ulls.
-Què et deia? A si, descobrir-te... Realment no puc negar que m'agradis, es a dir, a veure si m'“aclaro” que m'estic liant... Físicament, sí, ara ja m'he trobat, físicament m'agrades molt, és innegable, igual que ho és el fet que m'encantaria conèixer la geografia del teu món...
De cop i volta va esclatar en un riure alegre i desenfadat.
-Què passa?-vaig preguntar-li jo entre nerviosa, enfadada i descolocada-. He parlat de més? He dit alguna tonteria?
-Que va! Es que has dit una frase que et serviria per lligar si volguessis, i m'ha fet gràcia, res més!
-Quina? -Jo ja no sabia on ficar-me, començava a dubtar que en sortís ben parada d'aquella situació.
-“M'encantaria conèixer la geografia del teu món”- I ho va dir amb el pitjor to que os pugueu imaginar. Sí, molt suaument.
-Bé, si, potser si que no sona gaire bé, no era aquesta la meva intenció, o sí, pot ser, no ho sé... -Només podia mirar-li als ulls...
-Eh, eh, eh! Tranquil·la, que et passa que et poses tant nerviosa tot de cop?
-Eh? No ho sé, bé, si que ho sé, són els teus ulls, que són massa clars, massa clars, massa transparents i no els puc deixar de mirar. Són tan transparents que es nota que amaguen alguna cosa. Veus? Ja torno a parlar massa... és culpa dels nervis que em fan xerrar i xerrar sense parar, crec que em fumaré un cigarro i així deixaré de posar-me en ridícul.
-Hi ha maneres mes sanes per deixar de parlar, sabies?
I en aquell precís instant tots els móns van deixar de girar. Amb la força d'un petó.
No hay comentarios:
Publicar un comentario